Quan vaig Conèixer Billie Holiday

Barcelona, 3 gener 2018

_________________________________________________________

Vaig conèixer Billie Holiday en una cafeteria de Dublín... jo estava assegut a una taula de fusta de color blau... la pintura estava gastada pel temps i deixava entreveure el color natural que el vernís amagava.

Prenia el meu te negre amb un toc de llet... massa calent per veure-se’l en el moment que te’l serveixen. T’has d’esperar uns 10 minuts per atrevir-te amb el primer glop... De fet, a tota Irlanda el serveixen així, i quant més calent millor. Cada cambrer té un deure per complir: ha de servir el te en temperatures inhumanes per fer que els clients es tornin devots a aquell pub.  De fet, si te’l serveixen només calent en compte d’estar bullint, els clients es queixen i te’l tornen.

Així, esperant que es baixés la temperatura del meu te, tenia tot el temps del món per fixar-me en tot allò que m’envoltava: la gent que passejava pels carrers de “Dame Street”, i que de tant en tant miraven, a través del vidre de cristall, dins la cafeteria. Observava els prestatges plens de llibres, potser d’altres èpoques, així com els clients asseguts a les taules de fusta blau turquès que xerraven en veu baixa entre ells, i que m’ensenyaven quant de valents eren bevent aquell te ardent.

Una cançó acompanyava aquest paisatge de tarda irlandesa al bar... una orquestra d’altres temps i una veu melancòlica, que arrossegava la lletra de la cançó pels compassos com si fos la cua d’un vestit d’una gran dama que sense voler neteja els racons bruts dels carrers de la ciutat.

I allà estava ella, una senyora que agafava amb les dues mans la seva tassa de te amb una mirada fixa i perduda en el líquid negre i fumejant. Els seus llavis formaven un somriure tímid mentre els fotogrames de la seva vida li passaven davant dels ulls, fotogrames d’un passat esblaimat.

A vegades, aixecava el cap per mirar a través del vidre la gent del carrer. Jo mirava per una altra banda, no volia que em descobrís observant-la... hauria fet que tornés al present i jo tenia la intensió de tastar tota la seva sensibilitat que desprenia en aquell instant.

En aixecar el cap, vaig veure que els seus ulls estaven lúcids, com si estiguessin mullats, mentre el mig somriure seguia dibuixat a la seva cara. On era? No estava entre nosaltres. La veu de la cantant acompanyava perfectament aquesta pel·lícula de la seva vida, fent-li de columna sonora i jo era testimoni d’aquella estrena cinematogràfica en exclusiva que m’oferia la vida... potser per inspirar-me, i potser un dia, per escriure la lletra d’alguna cançó.

Ara però, la meva atenció deixava de banda aquesta senyora tant enyorada i emocionada pel temps passats, i la veu, aquesta veu tan especial cantant “I’m a fool to want you” em transmetia tota la borratxera d’una vida amarga, la vida d’aquesta cantant, que més endavant descobriria a fons.

És així com vaig conèixer Billie Holiday: en una tarda d’hivern dins d’un bar irlandès prenent té ardent. Aquella veu seductora i inquieta m’acompanyaria durant anys en la meva carrera com cantant de jazz. Però, què s’amagava darrera d’aquells “glissando” entre notes i notes? I darrere aquelles desafinacions nostàlgiques i dramàtiques? Què s’amagava darrera d’aquell arrossegament de la lletra dins dels compassos? Semblava que cada paraula li pesés. N’arrossegava tot el pes, i potser no tan sols de cadascuna d’ella, sinó de tota una vida que s’anava apagant per sempre en l’alcohol i la solitud.

Estava escoltant l’ultima gravació d’aquesta gran cantant de jazz i sentia a dins meu la missió de descobrir tot allò que s’amagava darrera de les seves interpretacions.

Alguns crítics diuen que la Billie Holiday va viure la vida que ella va voler, plena de vicis que van des de l’alcohol, a la droga i al sexe, i afegeixen que no l’hauríem de veure com una víctima de si mateixa. Potser és així, i m’agrada pensar que tot allò que va fer, és perquè així ho va voler... però llegint la seva biografia, m’és molt difícil pensar que no fos una víctima de si mateixa, que els drames de la seva vida no hagin influenciat les seves decisions i de retruc la seva forma de cantar.

Com pot no haver influenciat viure tota una infància sense pares passant els primers 10 anys de la seva vida a casa d’una desconeguda? Com pot no haver influenciat ser filla d’una dona que va venent el que pot sobre els vagons dels trens? Com no pot haver influenciat ser violada als 11 anys i passar-se mesos en un reformatori  a causa d’aquell abús que ella mateixa va patir? Com pot no influenciar la seva personalitat caure en la prostitució als 14 anys conjuntament amb sa mare? Passar-se mesos a la presó? Cantar de taula en taula algunes cançons dins dels locals nocturns demanant propines? Precisament això és l’element clau que portaria la Billie Holliday a aprendre a improvisar, per tal d’alterar la melodia i així fer-la semblar diferent mentre passava d’una taula a una altra.

Com no pot haver influenciat buscar un pare que la va abandonar per perseguir la seva carrera musical? Com no pot haver influenciat ser només i exclusivament atreta per homes que la maltractaven psicològicament i físicament  fins al punt que, per mantenir-se dreta, has d’estar embolcallada de benes? I la seva atracció i relacions amb dones? Això no l’ha d’haver influenciat en la seva forma de cantar? Per qui cantava les seves cançons d’amor? Per qui patia en les seves balades? I l’heroïna, la cocaïna, l’abús de l’alcohol? Tot això és el que realment volia o és el món on es va refugiar per oblidar? El que sé de cert, és que la Billie Holliday era i és tot això, i quan escolto la seva veu, com ataca les notes, els seus “glissando”, aquelles menes de singlots que feia per tancar una nota, és inevitable sentir que són l’expressió de tot aquest cúmul d’experiències que no poden no deixar cicatrius en la seva veu. Aquests elements són la seva signatura com a cantant de jazz.

Discrepo de tots aquests crítics que diuen que va viure la vida que va voler... crec que va viure la vida que va poder, somrient a la crueltat, i trobant refugi en plaers que intentaven amagar un buit que mai ningú va poder omplir. Un buit d’afectes que ja tenia origen només en néixer i que difícilment es podia omplir. Darrere la seva veu, arrossegant notes d’un compàs a un altre, ho arrossegava tot, potser, fins i tot arrossegava a si mateixa pels compassos dels anys intentant sobreviure a tot allò que havia viscut. El seu disc “Lady In Satin” està completament impregnat de tota aquesta experiència de vida i que avui, per a mi, és una herència sense preu que ens ha deixat.

No importa com coneguis la Billy, si navegant per YouTube, fent una recerca sobre les veus del jazz o esperant que es refredi un te irlandès ardent. No podràs evitar de sentir tota la ressaca d’una vida que és icona del jazz vocal d’avui i de demà.

dimecres, gener 3, 2018