Anthus posa veu de jazz a les cançons sicilianes

Diari Ara, 24 abril 2015

El 'crooner' mediterrani porta el projecte 'Radici' al Cicle Veus de la Mediterrània

Per Xavier Cervantes
______________________________________________________________________
El Cicle Veus de la Mediterrània acull aquest divendres a les 21 hores el concert d' Anthus al Centre Cívic la Sedeta de Barcelona. El cantant sicilià, resident a la capital catalana des de fa deu anys, interpretarà el repertori de 'Radici', un projecte de cançons sicilianes de tradició oral arranjades amb criteris jazzístics, entre les quals hi ha dues estrenes: la cançó de bressol 'Abbobbo' i 'Taccu curtu', embarbussaments sicilians amb melodies d'orient mitjà que eixamplen el caràcter mediterrani de la seva música. Anthus cantarà acompanyat de Vicens Martín (guitarra), Santi Galán (piano), Miquel Àngel Cordero (contrabaix) i Ramon Díaz (bateria).

- Et descrius com a 'crooner' de jazz mediterrani, però en algunes cançons del projecte 'Radici' també hi ha elements brasilers.

- Sí, és molt interessant veure com en cançons populars de Sicília es poden integrar estils com la bossa nova i la samba. Fins i tot Chick Corea té una cançó que es diu 'Sicily' en què fa servir una samba bastant ràpida per expressar allò que potser ell va sentir en un viatge a Sicília. És molt interessant, perquè hi ha paraules molt dramàtiques en les lletres que canto, fins i tot melodies bastant tristes, però sobre ritmes ràpids i alegres. Crea un contrast, un ingredient molt present en la música siciliana. És una manera d'exorcitzar el dolor.

- Sovint dius que Chick Corea és un referent per a tu. És curiós que un vocalista tingui com a referent un pianista.

- Sí, potser, però trobo que tots els cantants hem de tenir com a punt de referència no només altres cantants, que n'hi ha i són molt bons, sinó també instrumentistes. Jo no em considero només un cantant, em sento també un instrumentista, i al llarg de la meva trajectòria musical he volgut tenir en consideració els instruments.

- Vivies a Sicília aquestes músiques tradicionals que estàs recuperant?

- Jo recordo el primer dia que vaig escoltar una cançó siciliana en l'àmbit popular, i em va sobtar moltíssim. No sabia el que realment m'estava passant. Tenia 9 o 10 anys i l'impacte emotiu va ser molt fort. Sentia aquesta dona de la cançó que expressa de manera bastant dramàtica i dolorosa la seva experiència, i sentia que d'alguna manera hi havia un lligam molt fort que anava molt més enllà de la racionalitat. Això vaig descobrir més tard que era molt natural, perquè la meva àvia em cantava cançons de bressol. Amb el temps vaig entendre que aquell impacte que vaig tenir quan tenia 10 anys era perquè havia passat tota la meva primera infància amb aquestes músiques. Sí, les vaig viure, però no totes. Més endavant, quan vaig em vaig preguntar d'on vinc, quina era la música de la meva infància, vaig començar tota una recerca basada primer en discos que trobes en botigues de música, i després a les universitats, en arxius sonors, i entrant en contacte amb persones que ja n'havien fet gravacions en els anys 70. Eren músiques que presentaven la vida de cada sicilià en tot el seu recorregut. És a dir, les campanades del bateig, les cançons de bressol, les cançons de nens que juguen al carrer, les cançons d'amor, i fins arribar a la mort. Tota aquesta recerca em va fer descobrir tot un món. I vaig mirar de combinar-ho amb el jazz.

- ¿A Sicília aquestes músiques tradicionals eren molt homogènies?

- Sicília és un paisatge lingüístic molt complex. Vaig llegir un article que parlava de l'existència de 200 accents diferents només a Sicília. Al poble on vaig viure és parla amb un accent i a sis quilòmetres de distància hi ha un altre poble i podem identificar-nos perfectament per l'accent, que és molt diferent.

- Vas començar el projecte 'Radici' al 2006. Encara et descriu?

- Sí, i tant. Em descriu perquè és un projecte dinàmic, que es transforma també pel tipus de relació que tinc amb els músics. Des del 2006 fins ara els protagonistes d'aquest projecte han sigut músics diferents. Tenim improvisacions diferents. I he presentat cançons noves. I hi ha músiques populars que he descobert fa poc i que també les he incorporat.

- El teu recorregut biogràfic va de Sicília, on vas néixer al 1978, a Dublín i després a Barcelona... Què hi vas anar a buscar, a Dublín?

- Sort. Vaig anar a buscar sort. Visc una relació d'amor i odi amb el meu d'origen. Hi ha moltes coses que m'estimo de Sicília, i altres coses que no m'agraden gens. I mai em vaig sentir completament d'allà. Això ja era present en la meva adolescència i joventut. Sentia que tenia unes qualitats que no podien sortir en ambient tan àrid. Necessitava creure més en mi mateix, creure més en les meves capacitats, i vaig fer tot el possible per sortir. Vaig anar primer a Belfast, tot i que de fet la idea era anar a Anglaterra per formar un grup, conèixer altres persones i poder-me integrar en una societat que pogués donar més ales a les meves ambicions, però Belfast no va resultar allò que jo buscava i vaig baixar a Dublín. I allà sí que ho vaig trobar. Vaig entrar en contacte amb una escola de música, vaig conèixer professors que sí que van creure en mi i després vaig entrar en l'acadèmia de música, i allà hi vaig passar tres anys. Irlanda va ser una casualitat. Després vaig fer un viatge a Catalunya. Em va agradar molt Barcelona, vaig conèixer gent i em va sobtar molt el paisatge humà, a nivell lingüístic i cultural. I vaig pensar, bé, Catalunya podria ser un nou trampolí. I crec que en aquell moment, i ja han passat deu anys, vaig prendre la decisió correcta.

- Vitalment i musicalment?

- És que no sóc capaç de separar les dues coses. Catalunya la considero la meva terra promesa, és el lloc on em sento bé i realment implicat en tots els aspectes, i això em genera molta energia i molta inspiració a nivell musical. És evident que si visqués a Dinamarca els meus drets com a músic serien molt diferents i potser em sentiria més realitzar musicalment, però trobo que la música és l'expressió d'allò que tu sents, de la part emotiva que està també condicionada per l'ambient on et trobes.
Tot i tenir la música tradicional com a punt de partida, la teva música no es tanca a la nostàlgia. Tampoc la teva interpretació jazzística.
Crec que hem de viure el present. El 'swing', el 'bebop', el 'harbop', tot això ha passat. Va ser una època d'or, amb grans músics que són punts de referència, però no vull ser còmplice del 'revival'. Està bé tenir nostàlgia i recordar el passat, però jo vull viure el present i fer coses que siguin actuals. Com a mínim ho intento. El present és molt més important.

- ¿Els tòpics han generat una imatge distorsionada de Sicília?

- I tant. Absolutament. Sóc una persona que va ser moltes vegades amenaçada pels meus pensaments, i no per allò que s'anomena organització mafiosa, sinó per una mentalitat mafiosa. És a dir, tothom allà és una mica mafiós sense saber-ho. A la meva adolescència i fins als 20 anys, vaig veure aquesta pressió mafiosa sobre els meus pensaments, 'l'omertà'. No pots dir allò que has vist, no pots expressar amb claredat la teva opinió. Molta gent em preguntava per què no parlo dels sicilians en les cançons, per què sempre estic fent metàfores a través de la natura, el vent, l'aigua, el calor. Doncs perquè si parlés dels sicilians no seria tan amable com hauria de ser-ho. De fet, a la lletra que vaig escriure per a la cançó 'Sicily' expresso precisament això, aquesta condició del sicilià, que qui crida més fort és qui guanya realment. Tot això ho vaig viure, però no significa que ho accepti. El que jo faig és reivindicar la veu d'altres persones de Sicília, per exemple la veu d'un jove que va morir al 1978 víctima de la màfia, de la seva família, Peppino Impastato, un noi que va crear una ràdio des d'on va denunciar que ell era fill de mafiós i que s'hi rebel·lava, contra això i contra tots els altres mafiosos del poble. I el van matar. Aquí és quan neix el moviment antimàfia, l'any 1978, l'any que jo vaig néixer.

- És el que explica el cineasta Marco Tulio Giordana a la pel·lícula 'I cento passi'.

- Sí, una pel·lícula que és capaç d'emocionar-me. Expressa la condició siciliana en la seva totalitat. Reivindico la figura de Peppino Impastato i d'altres persones com Rosa Balistreri, una de les màximes exponents de la música siciliana. I sóc totalment contrari a la mentalitat mafiosa. Quan tu em preguntes si tenim una visió distorsionada de Sicília, sí, la tenim, perquè això que t'estic dient és la realitat que jo vaig viure. Però també hi ha una ficció sobre Sicília, la pel·lícula 'El padrí', que mai em va agradar perquè aquella no és màfia siciliana. Si realment ha existit, aquella és màfia siciliana-americana. Té l'origen a Sicília, és evident, però la pel·lícula va crear una mena de visió falsa de Sicília. El pitjor és que l'estat italià amb els seus mitjans de comunicació, des dels anys 70 i fins ara, no ha canviat les seves sèries italianes que fa cada any. Estem molt cansats que Sicília s'interpreti només com una illa plena de màfia, de gent que es mata... Sicília és molt més, i no només això. La meva Sicília és la Sicília de 'Cinema Paradiso', és la que vull veure, tot i creure que s'han de fer molts canvis. També és cert que a poc a poc va canviant la visió.

https://www.ara.cat/cultura/Anthus-jazz-cancons-populars-sicilianes_0_13...

divendres, abril 24, 2015