Benvingut a ANTHUS

ANTHUS

BIOGRAFIA

UNA DE LES MILLORS VEUS MASCULINES DEL JAZZ

Cantant, arranjador i compositor esdevé una de les millors veus masculines del jazz del moment. Neix a Sicília i descobreix el cant als vuit anys amb un vell tocadiscs de vinils de 45 revolucions, amagat a l'armari de casa de l'àvia. Aquest descobriment, el porta a estudiar música clàssica i folklòrica però, inquiet, curiós i amb un fort desig de descobrir nous estils musicals i el món, agafa un avió que el porta a Irlanda en cerca de sort. Descobreix el Jazz a Dublín, on continua la carrera musical al “Guildhall Trinity College” i posteriorment obté la llicenciatura en “Jazz Performance”.

A Irlanda, volta per tota l'illa presentant el seu primer disc “Dreamer”. La seva carrera musical continua progressant, i troba un nou trampolí a Catalunya on enregistra el seu segon disc, “Radici” (Arrels) una compilació de musiques populars de la mediterrània en fusió amb el jazz. Al 2015 presenta “Profundament Jazz” un viatge pels clàssics del Jazz dels Estats Units on posa lletra a temes purament instrumentals de les icones del jazz com els de Chick Corea o Wayne Shorter.

CROONER DEL JAZZ MEDITERRANI

Amb “Radici” i “Profundament Jazz”, Anthus es referma com a “Crooner del Jazz Mediterrani”, i es consolida en alguns dels millors festivals del nostre país, com ara el 46è Festival Internacional de Jazz de Barcelona, el 7è Festival de Jazz de Girona, 18è Festival Nits de Jazz Platja d'Aro, el 23è Festival de Música Creativa i Jazz de Ciutat Vella, entre altres.

JAZZ D'AUTOR

Després de dos treballs d’estudi, Anthus arriba amb la seva obra més autobiogràfica, “Calidoscòpic”, un disc que destil•la eclecticisme: tot un torrent de creativitat que l’ha portat a combinar el jazz contemporani i clàssic, amb sons mediterranis, el pop i el rap. En definitiva, tot un món de sons tamisats pel seu particular calidoscopi que sedueix la nostra oïda i l’interès dels mitjans de comunicació nacionals definint-lo com “El més original que li ha passat al jazz nacional des de fa molt de temps” i que porten Anthus i el seu nou disc a estar nominat com a “Millor disc de l’any” i “Millor artista revelació” als Premis Enderrock 2017.

"Calidoscòpic" el componen deu cançons que mostren Anthus en cos i ànima, un disc fidel reflex d’Anthus: eclèctic, polièdric, amb una forta vocació innovadora. Una recerca constant per portar el jazz a la seva màxima expressió. Amb "Calidoscòpic" estem davant d'un cantant únic, considerat un dels màxim exponents del jazz d'autor, una de les veus més apreciades del nostre país arrelada en el Mediterrani amb ànima jazz.

DISCOGRAFIA

DISCOGRAFIA

VÍDEO

FOTOGRAFÍA

FOTOGRAFIA

PREMSA

Il Manifesto - Itàlia - 31 Març 2018

Anthus crea una música mestissa a nivell sonor i lingüístic que conté un missatge explosiu, de convivència creativa i visionaria de generes diferents, quasi una metàfora de com haurien de ser les societats europees d'avui.

Jazz Journal - Anglaterra - març 2018

La biografia d’aquest autor, la seva lluita per a consolidar-se, així com la seva veu i ambició estilística són impressionants

A propostito di Jazz - Itàlia - 12 des 2017

Calidoscòpic consagra Anthus com a artista de nivell absolut [...] Anthus, un dels millors i més complerts exponents, del que molts anomenen "Jazz Mediterrani".

ROCKDELUX 15 Febrer 2017

“Anthus desplega la seva prodigiosa tècnica i tot el seu talent a l’hora d’improvisar sense necessitat de lletra, amb una mena de scat mediterrani que ens fa travessar a l’altra vora del mar en un sospir”.

EL PUNT AVUI, 31 gener 2017

“Anthus, el cantant de Jazz amb veu pròpia”.

ENDERROCK 31 Gener 2017

“Anthus arriba a la seva maduresa musical amb un so original i propi que l’ha projectat fins a ser un dels màxims exponents del jazz fusió Mediterrani”.

DIARI ARA, 16 gener 2017

“Anthus és una veu lliure del jazz”.

RNE, 15 gener 2017

“La seva carrera musical no ha fet res més que créixer cap un estil que porta la llibertat impresa en el seu propi ritme”

LA VANGUARDIA, 15 gener 2017

“El màxim exponent del Jazz Mediterrani”.

ESPECTACULOS BCN, 13 gener 2017

“Anthus s’ha convertit en una de les veus masculines de jazz més destacades del país...Amb 'Calidoscòpic' estem davant d’un veritable i honest jazz d’autor”.

TELEVISIÓ DE CATALUNYA, 10 gener 2017

“Anthus, un exponent del nou Jazz d’autor que fusiona amb saviesa pop i rap amb jazz de sonoritats mediterrànies”.

LA HABITACIÓN DEL JAZZ, 20 desembre 2016

“Anthus és el més original que li ha passat al jazz nacional des de fa molt de temps”.

ABC 11 NOVEMBRE 2016

“Calidosòpic és la consolidació definitiva d’un artista que s’ha arriscat a fusionar sons del Mediterrani amb els característics dels jazz més internacional, amb un resultat excel·lent”.

DIARI DE SABADELL, 14 octubre 2015

Anthus, una de les millors veus masculines del panorama del jazz català, […] El seu repertori de cançons sicilianes arranjades amb criteris jazzístics, i sobretot la seva veu, han convertit Anthus en tot un “crooner” mediterrani que desperta grans elogis.

LA MAÑANA, 23 septembre 2015

Profundament Jazz, es una fusió explosiva que combina amb mestria el jazz con la samba, el funk i el swing

AGENDA

8 juny 2018 - Auditori Josep Carreras

Presentem  "Calidoscòpic" a un dels auditoris més emblematics de Catalunya:

Auditori Josep Carreras Pl. Federic Mompou, 1 Vila-seca

15 juny 18 - 7è Cicle Jazz Ametlla del Vallès

Calidoscòpic al 7è Cicle de Jazz de l'Ametlla del Vallès a les 20h

Les entrades estaran disponibles aviat

21 de juny '18 - Universitat de Manresa

Anthus i Pau Solsona presenten "Profundament Jazz" a la Universitat de Manresa

Immersió en el swing

 

12 Juliol 21h - CICLE COSMONITS

Un concert d'una nit d'estiu com a homenatge al gran Chet Baker.

Amb: Anthus, Pol Omedes, Mark Aanderud, Pau Lligadas i Ramón Díaz

Carrer d'Isaac Newton, 26, 08022 Barcelona

14 juliol '18 - 4rt Cicle Musical S. Feliu

Arriba "Profundament Jazz" al 4rt Cicle musical de Sant Feliu de Codines

Jardins de Can Xifreda a les 22h

4 Agost 2018 - Cicle Música al Jardí

Anthus i Pau Solsona presenten "Profundament Jazz" al Cicle "Musica al Jardí"

Una nit d'estiu ple de swing

C. de la Merla, 52 Sant Quirze del vallès

 

CONTACTE

BLOC

Entrevista a "Il Manifesto" - Itàlia - 31 Març 2018

Anthus, el crooner del Mediterrani.
Amb el seu tercer àlbum, “Calidoscòpic”, l’artista d’origen sicilià però format a Dublín, crea una música mestissa on es troben elements jazzístics i ètnics.
Luigi Onori, 31 .03.2018
Calidoscòpic és el tercer àlbum del cantant, compositor, arranjador, lletrista i performer Anthus, després del disc “Profundament Jazz” (2015).
Artista apàtrida, Sicilià d’origen, es va obrir al jazz a Dublín, i ara arrelat a Catalunya on destaca per haver participat als Festivals de Barcelona, Girona, Terrassa, Platja d’Aro i per diferents reconeixements. Anthus crea una música mestissa a nivell sonor i lingüístic que conté un missatge explosiu, de convivència creativa i visionaria de generes diferents, quasi una metàfora de com haurien de ser les societats europees d’avui.
L’hem entrevistat:
- Pel premis Enderrock, vostè va ser nominat “Millor artista revelació” del 2017 i el seu disc “Calidoscòpic” també va rebre la nominació “Millor disc de l’any”. És un treball on hi conviuen músiques molt diverses.
Segurament el meu bressol, que és el mediterrani, incideix bastant en els sons. Haver escoltat música popular siciliana des que era un nadó en els braços de la meva àvia, i després d’adult fent recerques i absorbit músiques del Magreb, Grècia, el sud d’Espanya m’ha deixat una marca ben visible dins.
He estat acompanyat també pel Rap, el pop i el Funk, estils que t’entren dins. Però el jazz és la música que em fa sentir completament mi mateix. El jazz és capaç de contenir estils tant diferents fins a l’expressió més sincera de qui soc, sense clixé o dogmes. I és just per això, que a vegades, no accepto les regles d’una llengua i per aquest motiu n’he inventat una en algun tema: una barreja de sons que van des del català al sicilià, el napolità i un xic de francès.
- La seva tècnica vocal té trets innovadors i elements folklòrics. Va endavant mirant-se enrere?
Per a mi la música folklòrica és la veu dels pobles, el seu DNA, i per tant em resulta espontani que aquests trets estiguin presents en la meva veu/instrument. De fet, la lliçó de Demetrio Stratos, és una de les herències més importants per tots aquells que consideren que la veu s’ha de fer servir també en el camp de l’experimentació. En el tema "Metròpolis” utilitzo elements folklòrics per expressar com em sento en aquesta gran ciutat que es diu món, on es viu en l’alienació provocada les modes del moment i les falses necessitats. Cal aturar-se! He d’intentar mirar enrere, per entendre d’on vinc, on soc i com puc tirar endavant.
- Vostè és sicilià d’origen, va viure a Irlanda abans de transferir-se a Espanya, utilitza el català en clau jazz.
Considero que les llengües no són tan sol un canal de comunicació, sinó un conjunt de sons que expressen emocions que no són traduïbles en altres llengües. Per entendre i estimar el lloc on em trobo, he estudiat el català, i he sentit la necessitat de fer servir “Calidoscòpic” com a missatger per expressar qui soc, utilitzant els sons que m’envolten, que formen part de mi, fent-los conviure amb el jazz, que és el que més m’apassiona.
- Considera que la definició de “Crooner del jazz Mediterrani” té algun fonament?
La definició, que m’afalaga, m’és donada dels crítics de la música. Sé del cert que els límits geogràfics d’aquesta música estan establerts pels pobles, sense exclusió de ningú, que s’aboquen en el Mediterrani i que presenten caràcters sonors comuns. Quan aquestes músiques es casen amb el jazz , vet aquí el naixement d’aquella fusió de la qual estem parlant, un estil que em permet expressar integralment qui soc.
- Vostè parla de “Calidoscòpic” com la celebració de la diversitat, del canvi i de l’evolució: hi ha un missatge de llibertat i d’integració en el jazz?
Sí, és clar! Potser pot semblar obvi, però veig amb molta preocupació els moviments nascuts a Europa que amenacen la llibertat. En el meu disc celebro la diversitat, sons diferents que conviuen junts, i també celebro el canvi, entès com a recerca de noves combinacions instrumentals i vocals. Voldria que fos així també per les persones de colors i tradicions diferents que composen la nostra societat, on és del tot necessari observar-nos per entendre’ns millorar, rebutjar els falsos models imposats per qui ens voldria menys cultes i així avançar. Sento d’haver transmès amb el meu disc un missatge de llibertat.
- On està anant el jazz del nou mil·lenni?
Sempre he cregut que el jazz sigui una música elàstica, capaç d’absorbir altres estils musicals i de fondre’s amb ells. Això és el que va passar des de la seva expansió en el món fonent-se amb el flamenc, la música cèltica o la japonesa. Veig tres direccions pel Jazz: Voler-se mantenir en l’esfera tradicional, així com el vam conèixer a Nova Orleans, la direcció de la fusió, el jazz entre en contacte amb altres musiques del món i es transforma amb elles, i per acabar, la direcció de l’experimentació.

 

Anthus, el crooner del jazz Mediterrani
© 2018 Il nuovo Manifesto Societat Coop. Editorial

fonts: https://ilmanifesto.it/anthus-il-crooner-del-mediterraneo

 

 

 

Jazz Journal - Anglaterra - 1 març 2018

Crítica - Jazz Journal - Anglaterra
El disc s’obra amb “Cubs, esferes i cilindres”, un reflex musical del cubisme, una de les formes d’arts preferides d’Anthus. Caracteritzat per la tonalitat de do sostingut disminuït, dona una immediata sensació de tensió i d’inquietud emocional com també es fa eco d’una ressonant geometria cubista angular.
La peça és dissonant però no lliure, ja que està organitzada rítmicament, donant pas a un “Mèdium-Tempo” a l’estil de Tony Williams, que fa de suport a un duet entre la veu, lleugerament operística d’Anthus, i el wah-wah de la trompeta, que evoca un “Miles Davis” anys 70.
Elisa, una balada amb canvis d’acords tonals, porta repòs. La veu melòdica d’Anthus i el piano tan delicat a l’estil d’Hancock afirmen Anthus com “el crooner del jazz Mediterrani”, un títol que se li ha conferit en els últims anys. ( una de les seves icones d’infància era Sinatra).
Mediterraneum és una oda a l’antiga cultura del mediterrani en forma de suite curta amb lletra composta per diferents llengues mediterraneas: Els amants del jazz es sintonitzaran amb un fluid solo post-bop del pianista Villavecchia.
Altres temes donen vida a: un “rubato” d’intercanvis modals que evoca un món fantàstic, un bolero, “vamps” dissonants a tempo ràpid, una balada i en 800 KM, trobem un funk ben reeixit amb un missatge rap que ens diu que la distancia no pot alterar el que sentim per qui estimem.
La història d’Anthus és fascinant. Després que el seu pare, conservador, desaprovés la seva ambició musical, Anthus va deixar la seva Sicília nadal als finals dels ’90 i va anar sense cap suport econòmic a una Dublín desconeguda, on va després estudiar a la “Guildhall School of Music and Drama”.
Al 2003 enyorat del Mediterrani, en un viatge a Barcelona, va decidir que aquell seria el seu lloc per començar una nova vida i crear la seva música.
La biografia d’aquest autor, la seva lluita per a consolidar-se, així com la seva veu i ambició estilística són impressionants.

 

Mark Gilbert - Jazz Journal, 1 March 2018

Un lloc secret des d’on cantar

Cada cantant de jazz, cada músic, artista en general cerca una font d’inspiració per a crear. A vegades la inspiració arriba de sobte, quan menys t’ho esperes: al tren, sota la pluja, al bar mentre observes els vianants, durant una passejada al capvespre o després d’hores d’esperes tancat a la teva habitació. I quan cerques desesperadament aquesta inspiració, fins i tot et pot agafar dormint, i així, de sobte t’aixeques i apuntes sobre el pentagrama la melodia que tant estaves esperant. Aquest últim és el cas d’un dels meus temes: Elisa, que forma part del nou disc “Calidoscòpic”.
Les meves fons d’inspiració són diverses. Les pintures dels moviments cubista, futurista i en general les formes abstractes, em sedueixen i suggereixen melodies, històries que esperen ser explicades i que les paraules tot soles no saben expressar, i per això, moltes vegades, faig servir la meva veu com un instrument, sense utilitzar mots.
La meva inspiració pot ser estimulada per un retrat en blanc i negre, per una pel·lícula o per la natura, els paisatges, els boscos de faigs on als seus peus s’amaga un món secret que he aprés a estimar.
No gaire lluny de Vic, pujant una muntanya ens endinsem per una de les fagedes més a sud del país. A Catalunya hi ha un camí que m’agrada seguir, un lloc secret des d’on m’agrada cantar.
Aquesta fageda és el meu espai preferit, especialment a la primavera i a l’estiu quan el color verd tenyeix tot el bosc.
M’obro i observo tot allò que m’envolta, sobretot les molses verdes i suaus que t’obren el camí i que veus sobre les pedres, sota els arbres, o sobre la seva escorça.
I aquí hi són també ells, els meus protagonistes preferits: els ocells.
No soc el primer en el món del jazz a estimar aquestes criatures, evolució dels dinosaures emplomallats. Al Charlie Parker li deien “Bird” (Ocell) i un de dels seus temes més famós es diu “Ornithology” (Ornitologia)... hi ha també lletres d’estàndards de jazz que parlen d’ocells, com “Blue Sky”, i d’altres que dibuixen el món fantàstic dels ocells, uns ocells que canten cançons de bressol com en “Lullaby Of Birdland”. Els ocells amb el seu cant han inspirat músics de tradicions i estils diferents, inclòs el nostre estimat Pau Casals. Heu llegit mai la lletra sencera de “el cant dels ocells” d’aquest gran compositor català?
Per tant no és d’estranyar que un cantant de jazz es fiqui d’amagat amb ornitòlegs dins d’amagatalls i aprengui a escoltar el silenci, a vegades esperant per hores que arribin ells: el pica-soques blau, el gaig, el pit roig, la merla, el rossinyol, el corb i la cornella que juguen amb el vent fent acrobàcies en el aire, i en sentir-ne el cant, sembla que riguin i juguin entre ells. I sobretot esperes el tord, la puput, les mallerengues, el picot garcer, el picot verd i finalment ell, el meu preferit, el picot negre... l’he sentit volar a pocs metres sobre el meu cap, he sentit la seva força a través del vent dominat per les seves ales. L’he vist aferrar-se amb les ungles a l’escorça dels faigs i l’he vist foradar el tronc amb el seu bec, fent-ne tota una exhibició, un “TU TU TU TU TU” profund i inquietant que ressona en tot el bosc i reclama el seu regne. Ho fa només per ella, per la seva estimada, dient-li que aquell serà el seu niu, que allí criaran els seus fills, com cada primavera, quan els arbres broten de verd i els primers “no m’oblidis” surten als seus peus.
He escoltat els seus fills, implorar-los que li portessin menjar i els vaig veure treure el cap per primera vegada des del seu cau al món exterior, tan salvatge. I així també un dia els vaig veure omplir-se de coratge, cridar al món que ja venien i així saltar i planar per primera vegada sobre les lleis de la natura tant inhumana. Deixar per primera vegada el niu, els pares, el teu últim embrió que et protegeix, per marxar cap a noves terres llunyanes, cercant sort, desprotegits i aprenent a sobreviure a la vida... jo també un dia vaig ser un picot negre.
En aquest món, fet de fulles suaus dels faigs, de molses tendres i verdes i d’heures que es fiquen pels troncs i el capsals dels arbres, entremig de merles, pit rojos i picots, la inspiració finalment arriba, les melodies neixen, les lletres es componen i m’han inspirat, en aquests anys, temes com “Música ets tu” del meu disc Calidoscòpic... “ets com el vent que bufa amb el seu alè, paraules mullades d’històries que no tenen temps. Germinen dins del meu cos, broten sensacions, surten com a notes cap l’horitzó, música és el teu nom”.
A Catalunya, hi ha llocs des d’on puc tornar enrere en el temps, un lloc secret, des d’on poder cantar, sentir-me part integrant del paisatge i saber-me protegit, lluny d’aquella Barcelona “que s’encega en la festa innecessària d’hotels gelats i aparadors superflus (...) on a vegades fa més fred que enlloc.
A Catalunya, hi ha un lloc secret des d’on puc cantar, un bosc fet de faigs, de molses i ocells des d’on sé que puc seguir estimant.

 

Barcelona, 2 de febrer 2018

 

El meu lloc secret des d'on cantar fotografiat per Sergi Torné.
* l'últim paràgraf entre cometes és un fragment de la poesia "Barcelona" del poeta Joan Margarit.

Quan vaig Conèixer Billie Holiday

Barcelona, 3 gener 2018

____________________

Vaig conèixer Billie Holiday en una cafeteria de Dublín... jo estava assegut a una taula de fusta de color blau... la pintura estava gastada pel temps i deixava entreveure el color natural que el vernís amagava.

Prenia el meu te negre amb un toc de llet... massa calent per beure-se’l en el moment que te’l serveixen. T’has d’esperar uns 10 minuts per atrevir-te amb el primer glop... De fet, a tota Irlanda el serveixen així, i quant més calent millor. Cada cambrer té un deure per complir: ha de servir el te en temperatures inhumanes per fer que els clients es tornin devots a aquell pub.  De fet, si te’l serveixen només calent en compte d’estar bullint, els clients es queixen i te’l tornen.

Així, esperant que es baixés la temperatura del meu te, tenia tot el temps del món per fixar-me en tot allò que m’envoltava: la gent que passejava pels carrers de “Dame Street”, i que de tant en tant miraven, a través del vidre de cristall, dins la cafeteria. Observava els prestatges plens de llibres, potser d’altres èpoques, així com els clients asseguts a les taules de fusta blau turquès que xerraven en veu baixa entre ells, i que m’ensenyaven quant de valents eren bevent aquell te ardent.

Una cançó acompanyava aquest paisatge de tarda irlandesa al bar... una orquestra d’altres temps i una veu melancòlica, que arrossegava la lletra de la cançó pels compassos com si fos la cua d’un vestit d’una gran dama que sense voler neteja els racons bruts dels carrers de la ciutat.

I allà estava ella, una senyora que agafava amb les dues mans la seva tassa de te amb una mirada fixa i perduda en el líquid negre i fumejant. Els seus llavis formaven un somriure tímid mentre els fotogrames de la seva vida li passaven davant dels ulls, fotogrames d’un passat esblaimat.

A vegades, aixecava el cap per mirar a través del vidre la gent del carrer. Jo mirava per una altra banda, no volia que em descobrís observant-la... hauria fet que tornés al present i jo tenia la intensió de tastar tota la seva sensibilitat que desprenia en aquell instant.

En aixecar el cap, vaig veure que els seus ulls estaven lúcids, com si estiguessin mullats, mentre el mig somriure seguia dibuixat a la seva cara. On era? No estava entre nosaltres. La veu de la cantant acompanyava perfectament aquesta pel·lícula de la seva vida, fent-li de columna sonora i jo era testimoni d’aquella estrena cinematogràfica en exclusiva que m’oferia la vida... potser per inspirar-me, i potser un dia, per escriure la lletra d’alguna cançó.

Ara però, la meva atenció deixava de banda aquesta senyora tant enyorada i emocionada pel temps passats, i la veu, aquesta veu tan especial cantant “I’m a fool to want you” em transmetia tota la borratxera d’una vida amarga, la vida d’aquesta cantant, que més endavant descobriria a fons.

És així com vaig conèixer Billie Holiday: en una tarda d’hivern dins d’un bar irlandès prenent té ardent. Aquella veu seductora i inquieta m’acompanyaria durant anys en la meva carrera com cantant de jazz. Però, què s’amagava darrera d’aquells “glissando” entre notes i notes? I darrere aquelles desafinacions nostàlgiques i dramàtiques? Què s’amagava darrera d’aquell arrossegament de la lletra dins dels compassos? Semblava que cada paraula li pesés. N’arrossegava tot el pes, i potser no tan sols de cadascuna d’ella, sinó de tota una vida que s’anava apagant per sempre en l’alcohol i la solitud.

Estava escoltant l’ultima gravació d’aquesta gran cantant de jazz i sentia a dins meu la missió de descobrir tot allò que s’amagava darrera de les seves interpretacions.

Alguns crítics diuen que la Billie Holiday va viure la vida que ella va voler, plena de vicis que van des de l’alcohol, a la droga i al sexe, i afegeixen que no l’hauríem de veure com una víctima de si mateixa. Potser és així, i m’agrada pensar que tot allò que va fer, és perquè així ho va voler... però llegint la seva biografia, m’és molt difícil pensar que no fos una víctima de si mateixa, que els drames de la seva vida no hagin influenciat les seves decisions i de retruc la seva forma de cantar.

Com pot no haver influenciat viure tota una infància sense pares passant els primers 10 anys de la seva vida a casa d’una desconeguda? Com pot no haver influenciat ser filla d’una dona que va venent el que pot sobre els vagons dels trens? Com no pot haver influenciat ser violada als 11 anys i passar-se mesos en un reformatori  a causa d’aquell abús que ella mateixa va patir? Com pot no influenciar la seva personalitat caure en la prostitució als 14 anys conjuntament amb sa mare? Passar-se mesos a la presó? Cantar de taula en taula algunes cançons dins dels locals nocturns demanant propines? Precisament això és l’element clau que portaria la Billie Holliday a aprendre a improvisar, per tal d’alterar la melodia i així fer-la semblar diferent mentre passava d’una taula a una altra.

Com no pot haver influenciat buscar un pare que la va abandonar per perseguir la seva carrera musical? Com no pot haver influenciat ser només i exclusivament atreta per homes que la maltractaven psicològicament i físicament  fins al punt que, per mantenir-se dreta, has d’estar embolcallada de benes? I la seva atracció i relacions amb dones? Això no l’ha d’haver influenciat en la seva forma de cantar? Per qui cantava les seves cançons d’amor? Per qui patia en les seves balades? I l’heroïna, la cocaïna, l’abús de l’alcohol? Tot això és el que realment volia o és el món on es va refugiar per oblidar? El que sé de cert, és que la Billie Holliday era i és tot això, i quan escolto la seva veu, com ataca les notes, els seus “glissando”, aquelles menes de singlots que feia per tancar una nota, és inevitable sentir que són l’expressió de tot aquest cúmul d’experiències que no poden no deixar cicatrius en la seva veu. Aquests elements són la seva signatura com a cantant de jazz.

Discrepo de tots aquests crítics que diuen que va viure la vida que va voler... crec que va viure la vida que va poder, somrient a la crueltat, i trobant refugi en plaers que intentaven amagar un buit que mai ningú va poder omplir. Un buit d’afectes que ja tenia origen només en néixer i que difícilment es podia omplir. Darrere la seva veu, arrossegant notes d’un compàs a un altre, ho arrossegava tot, potser, fins i tot arrossegava a si mateixa pels compassos dels anys intentant sobreviure a tot allò que havia viscut. El seu disc “Lady In Satin” està completament impregnat de tota aquesta experiència de vida i que avui, per a mi, és una herència sense preu que ens ha deixat.

No importa com coneguis la Billy, si navegant per YouTube, fent una recerca sobre les veus del jazz o esperant que es refredi un te irlandès ardent. No podràs evitar de sentir tota la ressaca d’una vida que és icona del jazz vocal d’avui i de demà.

Crítica - Revista "A proposito di Jazz" Italia

Barcelona, 12 desembre 2017

___________________________________________________________________________

Així Itàlia dona tret de sortida al nostre disc "Calidoscòpic" gràcies a la valoració del critic de la revista A Proposito di Jazz, di e con Gerlando Gatto. A continuació la versió catalana:

Anthus - "Calidoscòpic" - Temps Record 1616

Meravellós àlbum d'aquest vocalista, compositor i arranjador català que publica el seu tercer disc com a líder i que el consagra com a artista de nivell absolut, ben acompanyat pel Pol Padrós trompeta i fiscorn, Max Villavecchia al piano, Manel Fortià al contrabaix i Ramón Díaz a la bateria i a la percussió.

L'artista presenta un repertori de deu cançons totes escrites per ell, amb alguns pics d'excel·lència com en el tema "Mediterraneum". Potser no per casualitat, aquesta és la peça que millor ressalta el potencial d'Anthus, també com a compositor, i que pren el seu nom del mar que banya Espanya, Itàlia i molts altres països.

El fet és que Anthus, amb aquest àlbum, es consolida davant l'atenció del públic com un dels millors exponents, i més complerts, del que molts anomenen "Jazz Mediterrani", que és una forma d'expressió que uneix diversos inputs com ara la música tradicional dels països de la Mediterrània passant també pel, pop, rap, clàssic i el jazz, per descomptat.

I és que el jazz és la base sobre la qual es construeix tot el disc i així es pot apreciar tant per l'estructura de les cançons, com pel fraseig dels músics on destaca en primer pla el pianista Max Villavecchia qui demostra sentir-se a gust tant amb ambientacions més "tradicionals", com amb altres llenguatges diferents, fins arribar, per exemple, a la música àrab.

Per la seva banda, el líder desplega un vocalisme extraordinari, sovint emprant la veu com un instrument sense pronunciar cap verb, però aconseguint sempre atreure l'atenció de l'oient.

Realment, un gran descobriment!

http://www.online-jazz.net/2017/12/12/nostri-cd-attesa-delle-festivita-n...

 

Calidòscopic: L'estrena a Luz de Gas

Barcelona, 24 gener 2017

_________________________________________________________________________________

Abans de fer un concert important, assajo a casa imaginant-me ser allà, al damunt d'aquell escenari on actuaré en breu. Ho faig perquè quan hi sigui realment, tot em sonarà més familiar, com si ja hi hagués estat abans i això m’ajuda a l’hora d’interpretar.

Aquest costum d’imaginar-me en escenaris em ve de lluny... segurament de quan era petit.

Recordo que a portes tancades, dins de la meva habitació a casa dels pares, posava cançons i cantava, i així mentre ho feia, m'imaginava d'estar sobre un escenari,  sovint en un plató d'alguna televisió que transmetia en directe les meves actuacions i m'hi veia envoltat de persones que estimava i a qui li volia regalar el que més il·lusió em feia: cantar.

Aquesta és l'herència de la meva infància i encara avui d’alguna manera continuo fent-ho, i és bonic veure com hi ha rituals que encara m’acompanyen després de tants anys. Evidentment aquest també va ser el cas del concert a Luz de Gas.

Vam fer tres assajos abans del concert. Els musics van fer mala cara quan li vaig dir que en faríem tres. Per a ells, dos assajos haurien estat més que suficients, però jo volia assegurar-me que tot anés com planificat, i així els vaig poder convèncer fer el tercer.

Finalment va arribar el dia del concert: Calidoscòpic Live in Barcelona.

Com és de costum, quan tinc una actuació important, no faig completament res...  només aixecar-me, esmorzar i gaudir del dia, de les petites coses que m'envolten. Això sí, com en tots els previs de cada concert, unes 24 hores abans de cada directe, deixo de parlar. Si no dic res durant hores i hores, la veu descansa, es fa més brillant, elàstica a l'hora de cantar.

He de dir que la meva parella n'està bastant fart d'aquesta mesura que considera dràstica. La nostra comunicació ja no es basa sobre la parla sinó sobre mímiques, llenguatge corporal o per escrit.

Vaig per casa amb paperets i un bolígraf escrivint el que necessito comunicar... he de dir que és divertit i a vegades la situació pot arribar a ser tan còmica que no podem evitar d'esclatar en rialles descontrolades... això és quan el descans de la veu se'n va una mica a fer punyetes.

Aquest va ser també el meu ritual abans del concert per l'estrena de Calidoscòpic.

Les expectatives de part del públic eren altes. Els mitjans havien fet un bon ressò del disc i n'havien escrit molt bones crítiques. Volia que l'estrena del concert en viu fos explosiu i elegant amb colors variants depenent del tema que es toqués. Escenari i llums havien de ser el trampolí perfecte per tots aquells colors i formes calidoscòpiques que m’havien inspirat en el disc.

Em considero un cantant de jazz molt visual. Em vaig alimentar dels colors, de les textures dels quadres del cubisme i del futurisme per escriure moltes de les meves cançons del disc. Sóc un músic a qui li agrada perdre's en les pintures abstractes dels principis del segle XX i dels seus colors més variats. Per a mi, era molt important que el concert pogués reflectir aquesta inspiració pictòrica que m'havia influenciat i inspirat en els temes que composen el meu nou disc. Era necessari fer aterrar Calidoscòpic en una de les millors sales de directes a Barcelona i aquesta sala és Luz de Gas.

Vam tenir varies reunions amb l'equip de realització dels vídeos i vam visitar la sala un parell de cops, les vibracions en pujar sobre l’escenari eren molt bones. Era el que estava buscant.

Per on anava?... ah sí, deia que era el dia del concert. Finalment a les sis de la tarda estàvem dins del vestuari del Luz de Gas. Els músics estaven animats, el Ramón Díaz s'engrescava en explicar bromes. Això senyors, és molt bona senyal! Quan el Ramón Diaz explica bromes abans d’un concert, significa només una cosa: que hi haurà encara més possibilitats de veure focs artificials sobre la seva bateria, de veure'l "on fire" amb les seves improvisacions... l’espectacle estava servit!

Just després el Pol Padrós s'apuntava a un concurs d'embarbussaments, a veure qui els deia més ràpids i sense entrebancar-se, és clar. Ell en català i jo en sicilià. Tot això venia d'uns travallengües en sicilià que estava assajant i que utilitzaria més tard per començar el tema "Taccu curtu", com a bis al final del concert. El Pol és molt bo... demaneu-li que us digui uns embarbussaments quan veniu als concerts. Quedareu de pedra, en sap molts!

Ja s'anava apropant l'hora, els músics estaven a punt i a la sala, el públic xiuxiuejava mentre els tècnics de càmera i de so anaven prenen posicions. 

Finalment les làmpades d’aranya s'aixecaven cap el sostre indicant al públic que el concert estava a punt de començar... les llums s’apagaven i els músics ens abraçàvem desitjant-nos sort.

En la sala fosca i amb el públic en espera, en Manel Fortià va començar a pessigar, en el seu contrabaix, les primeres notes de “Cubs, esferes i cilindres” i tot seguit unes imatges es projecten sobre la pantalla al fons de l'escenari.

D'amagat, entre les fissures de les cortines laterals de l'escenari, miro el públic, mentre les seves cares s’il·luminen del reflex de les imatges calidoscòpiques projectades.

Falta poc, estic inspirat,  il·lusionat d'encetar aquesta nova etapa de la meva carrera i el disc que sempre havia somiat fer. Em dirigeixo al fons de l’escenari, allà veig el públic, ara em toca a mi.

Estic preparat, entro. És el moment tant esperat, és el meu moment.

Darrera de Calidoscòpic

Barcelona, 30 de novembre de 2016

______________________________________________________________________

Feia temps que volia fer un disc així. No tenia pensat fer un disc tan eclèctic, ni m’imaginava que composaria temes Jazz-Rap com 800 Km o de jazz contemporani com “Cubs, esferes i cilindres” o “Metròpolis”. En el meu dia dia, les melodies em venien al cap espontàniament, mentre estava al metro, cuinant, passejant com també estant davant del piano esperant que arribés la inspiració. Una de les primeres melodies que vaig escriure va ser “Mediterraneum” i “Miratges” . Potser per influències també del meu treball anterior “Radici” (Arrels), on vaig recopilar musiques populars de Sicília i les vaig fusionar amb el jazz. M’agrada escoltar diferents tipus de música: el pop, espiritual, blues, funk i diferents estils de jazz i el contemporani és al que més em sento més proper. Tots aquests gèneres em van influenciar a l’hora de composar. Al principi em feia una mica de respecte veure com anava escrivint ara una melodia de jazz contemporani i just després alguna cosa completament diferent. Haig de dir que em feia por que tots aquests estils diferents no haurien pogut conviure en un mateix àlbum, però més tard, vaig entendre que just aquest era i és el punt fort del disc: la seva varietat d’estils, l’eclecticisme, les seves formes i colors. Com si estiguéssim mirant el món a través d’un calidoscopi. Tenia més de 15 o 16 melodies ja ben clares però encara per desenvolupar. Se’m obria tot un món de sons i molt variat i mai hauria imaginat que hauria escrit en tants temps binaris, o irregulars i tantes “suites”. Vaig treballar intensament. Buscava a mi mateix, buscava una veu autentica en forma de cançó. Buscava el millor de mi. Vaig escriure, revisar, mil vegades escoltar, capgirar tots els elements que composaven els temes i les lletres. El meu defecte, així m’ho recorden els que m’envolten, és el perfeccionisme. I és realment un defecte, perquè et porta a no acabar mai el que estàs creant trobant sempre altres angles i formes diferents d’on observar la música. Vaig trigar uns anys abans d’acabar tot plegat i mentrestant experimentava noves vivències, com tenir una relació a uns 800 KM de distància, alimentar la meva passió per la pintura cubista i futurista i amb la intensió de pintar músiques del mateix estil. I encara més vaig viure la mort del meu pare, arrelar-me en aquesta ciutat meravellosa: Barcelona, trobar-me un cop més en el meu mar: el Mediterrani i sentir-me part integrant d’aquests pobles que s’aboquen en ell des de la diversitat. Tots aquests i moltes altres experiències formarien part del meu nou disc. No vaig tenir preconceptes en tractar tots aquests temes i investigar encara més sobre estils musicals lluny del jazz i per això vaig compondre Calidoscòpic. Vaig seleccionar els temes que més m’agradaven i en vaig descartar d’altres. Vaig acabar d’escriure algunes melodies o parts harmòniques i sobretot vaig imaginar-me quins músics del meu voltant les interpretarien. De fet, prenent un cafè pel Raval o l’Eixample amb el Manel Fortià, el Pol Padrós o el Max Villavecchia i veient el seu interès i les ganes que hi posaven en escoltar per primer cop les melodies, entenia que aquesta energia era essencial per Calidoscòpic. Aquesta energia de la qual parlo, la vam reviure al nostre primer assaig, al local del Ramón Díaz, per a mi un dels bateries més brillants que tenim a Catalunya. L’entusiasme, les ganes de crear i interpretar d’aquests músics va fer que el disc tingués el color que té avui. A vegades, com a compositors, arribem a imaginar-nos i a escriure melodies que s’allunyen de les nostres habilitats físiques com a intèrprets. Cal assajar constantment per estar a l’alçada de la nostra creació compositiva. Algunes melodies del disc Calidoscòpic, em van demanar de treballar intensament, incansablement, de 4 a 6 hores diàries durant una temporada i crec que al final vaig aconseguir el que estava buscant. Potser en uns anys ho tornaré a escoltar tot i pensaré que ho podria haver fet millor, sempre ho podem fer millor però de moment em sento molt satisfet del resultat final. Calidoscòpic és la sobreposició d’estils musicals, vivències i músics amb trajectòries diferents. Tot això dona vida a una amalgama de colors i formes musicals variats. Tot això ha donat vida a un nou disc a qui li he donat el nom de Calidoscòpic. L’has escoltat?

Com vaig coneixer "Homocromia"

Barcelona, 20 febrer 2016 Quan en Marcos Bosch em va fer escoltar per primer cop la seva nova peça: Homocromia, vaig quedar totalment sorprès per la seva bellesa harmònica i melòdica. Després d’escoltar-la, a mi em sabia a poc, en volia més... Homocromia, se’m presentar com un missatge que revelava una part meva que però no sabia com treure fora i explicar. Em calia tornar a escoltar una segona i potser una tercera vegada la peça per entendre l'essència dels mots. En cada frase i en cada paraula hi vaig descobrir un significat profund i íntim, elements que em van empènyer en demanar al Marcos que em deixés interpretar-la. En Marcos es va mostrar il·lusionat per la meva proposta i ben aviat decidiríem dia i hora per l'enregistrament del tema i del vídeo. Un dia, enmig dels assajos previs a l'enregistrament, en Marcos, parlant de la cançó, estava apunt d’explicar-me qui i què li va inspirar la lletra d'Homocromia, però el vaig aturar demanant-li que no ho fes. Em veia tant immers i emmirallat dins del tema, que no ho volia saber. La imatge que m'havia fet de la cançó em convidava a explicar la meva història a través de la seva lletra i em feien com un trampolí d'expressivitat perfecte. Després de l'enregistrament, escoltant Homocromia, vaig veure que la lletra és més universal del que m'havia semblat en un primer moment... moltes persones s'hi podrien sentir identificades ja que parla de la nostra tragèdia humana, un naufragi en el qual la nostra societat ens empeny constantment, on és difícil mostrar-se tal i com un és i et confons en el paisatge col·lectiu jugant el paper que t'has o t'han assignat. Unes imatges fulminants em van venir al cap: Van Gogh amb els seus autoretrats i la crisi d'identitat que va patir , Oscar Wilde amb la seva novel·la “El retrat de Dorian Grey” i, tot això em va inspirar per la fotografia que acompanyaria aquesta magnifica peça. La foto doncs, retrau el protagonista en postura de carnet d'identitat, ensenyant el seu rostre més convencional. Haig de dir que trobo els carnets i els passaports com una forma d’ultratjar la verdadera identitat d’una persona, un codi fet de xifres i números que no podrà mai representar la nostra complexitat humana, i de conseqüència la nostra identitat real. El protagonista de la foto aguanta amb una ma un mirall que mig amaga una part de la cara, la seva part més intima. Tot i sentint-se recelós, fa confiança al seu espectador revelant-li l'altre part del seu rostre amagat darrere del mirall que ja no reflecteix la imatge que té al davant. Viu una mentida i fingeix ser qui realment no és. Està atrapat en el malson d'una doble vida mentre el temps indiferent a la seva condició humana s'esvaeix.

Anthus rescata la tradició de la seva Sicília natal en clau de jazz

Diari de Sabadell14 octubre 2015

Una de les millors veus masculines del panorama del jazz català, Anthus, defensa un estil i repertori del tot singulars.

El cantant actua dimecres a l’auditori de l’Espai Cultura per Joventuts Musicals.

El seu repertori de cançons sicilianes arranjades amb criteris jazzístics, i sobretot la seva veu singular, han convertit Anthus en tot un “crooner” mediterrani que desperta grans elogis.
_____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
per Carles Cascón

El títol del seu segon disc “Radici”, significa arrels. I a més de la seva cultura siciliana, la referència “va més enllà” diu el cantant. “He intentat posar-hi l’essència de la meva infància, cançons, melodies infantils o fins i tot embarbussaments...”

En l’entrevista a la redacció de Diari Sabadell, on ha vingut fa uns dies de promoció, Anthus parla en un perfecte català amb passió del seu projecte i de tot un món desconegut aquí. Explica detalls de la seva família, en particular de la seva àvia que li cantava de petit, i poc a poc es va entenent d’on surt aquest artista que descobreix el jazz a Dublín – allà va estudiar i va presentar el primer disc, “Dreamer” – però que es va instal·lar a Catalunya i ara el seu cor “ja és ben català”.

Va viure a Sabadell

De fet, descobrim que va viure un any i mig a Sabadell, a la Creu Alta. “Tot va començar aquí!”, recorda. Va arribar a cantar al Griffin. Així que tindrà un fort component emocional el concert que oferirà aquest dimecres a l’auditori de l’Espai Cultural Fundació Sabadell 1859, en el marc dels “Dimecres Musicals” que Joventuts Musicals de Sabadell dedica mensualment al “Jazz i Músiques del Món”. Bon nom, diu, per encabir-hi la seva proposta, que defensarà amb Santi Galán al piano i Manel Fortià al contrabaix.

Anthus canta i fa un “scat singing” mediterrani, “no americà”, precisa. Està plantejat en pur acústic, sense micròfons just després d’un estiu “molt intens” de concerts a importants festivals, on a “cadascun ens hem emportat una sorpresa, amb moltes sensacions del públic”.

De sentiment sicilià, no italià, Anthus condensa cultura, tradicions, i reivindicacions. Pot cantar des de cançons de bressol passades pel sedàs del jazz, a “Taccu curtu”, un “scat fet amb embarbussaments de la seva infantesa a Sicília. A més, signa peces pròpies com “un gabbianu versu la luci” un tema una mica autobiogràfic perquè parla d’aquesta gavina que surt a buscar una terra fèrtil.

Per entrar al món del cantant és bo saber el seu lligam amb la terra, per via paterna sobretot. És del sud de Sicília, on va tenir un entorn familiar “contradictori”, resumeix, perquè el seu pare era “molt sicilià” i d’un món de pagesia i la família materna més “d’advocats i professors”. L’àvia, “una senyora baixeta asseguda a la finestra” , ha cantant cançons de bressol a 7 fills i una quinzena de nets. “jo escoltava amb 4 i 6 anys, i les sentia perpetuar-se. És molt interessant”, evoca Anthus.

Cançons de l’àvia

L’àvia materna, curiosament, comprava discos de Frank Sinatra o Tony Bennett...
Amb la música de tradició oral, fa un paral·lelisme amb el blues sorgit dels camps de cotó al sud dels EUA. Una “exorcització” del dolor en un món en desertització, també “cultural” diu.
I aquí es podria parlar de la llengua, del menyspreu a Sicília des d’Itàlia... “Radici”, en definitiva, és una “reconciliació amb la meva infantesa i la salvaguarda de les tradicions, més el jazz, que és el meu present”, resumeix.

Aquest crooner del jazz mediterrani, únic i carismàtic, ha cantat al Festival de Jazz de Girona, al Festival de Música Creativa i Jazz de Ciutat vella, al Festival Internacional de Jazz de Barcelona o a les Nits de Jazz de Platja d’Aro, entre d’altres.

Anthus repassa els clàssics del jazz americà a ritme de swing, samba i funk.

La Mañana, dimecres 23 setembre 2015

El cantant italià presentarà demà el seu últim treball "Profundament jazz" a Cervera.

Sonia García
_______________________________________________________________

Anthus, considerat una de les millors veus masculines del jazz nacional, presentarà el seu últim treball en directe dins de les festes de Isagoge de Cervera. El concert se celebrarà demà a les 22.00 hores i proposa un viatge pels clàssics dels Estats Units a ritme de swing, samba i funk. El repertori està format per cançons instrumentals emblemàtiques del jazz a què Anthus vesteix amb les seves lletres per "apropar aquests temes al públic", explica el vocalista en declaracions a LA MAÑANA.

A més, l'àlbum “Profundament jazz” proposa un viatge pels clàssics americans que deixen entreveure les influències musicals de l'artista. "Recordo que durant un dels meus viatges per Itàlia, vaig escoltar una un clàssic del jazz i vaig començar a interessar per aquest estil. I quan em vaig traslladar a Irlanda per formar-me més, em vaig trobar molts d’aquests temes em seguien allà on anés. Per aquest motiu em venia de gust reunir-los en un disc però aportant un toc personal", confessa Anthus.

Profundament Jazz és una barreja explosiva que combina amb mestria el jazz amb la samba, el funk i el swing. La facilitat que demostra l'intèrpret a l'hora de fusionar aquests estils es remunta a la seva extensa trajectòria professional. "No vaig arribar al jazz de seguida, primer vaig fer un llarg passeig per el soul, el blues, el funk", concreta l'artista.

El cantant es pujarà a l'escenari de Cervera al costat del pianista Santi Galán, el contrabaixista Manel Fortià i el bateria Roberto Faenzo. Junts interpretaran un recital amb una forta càrrega emotiva que volen transmetre als espectadors.

"Proposem un contacte directe amb les persones que vénen a veure'ns". Nosaltres també vam escoltar música i som públic, així que ens agrada establir una relació íntima amb els espectadors perquè ells també alimentaran el concert ", opina Anthus. El vocalista italià, nascut a Sicília, ha participat en els millors certàmens de jazz com el Festival de Jazz de Girona, el Festival de Música Creativa de Ciutat Vella o el Festival Nits de jazz de Platja d'Aro, entre d'altres.

"El jazz és una música flexible, capaç d'absorbir altres estils amb facilitat"

Diari de Girona, 9 de juliol,2015

Anthus

Cantant de Jazz. Va néixer a Sicília, però va descobrir el Jazz a Dublín, on es va formar. Actualment està establert a Catalunya, on s’ha convertit en una de les poques veus masculines en l’àmbit del jazz, Demà presenta el seu nou disc a Platja d’Aro.
“El jazz és una música molt flexible, capaç d’absorbir altres estils amb facilitat.”

“Necessitem encara més festivals i locals per tal que tothom pugui expressar-se i fer que el jazz català sigui més present”

Laura Fanals
Girona
___________________________________________________________________

Anthus serà l’encarregat de donar demà el tret de sortida a la divuitena edició del Festival de Jazz Platja d’Aro.

- Italià, i cantant de jazz... semblen dos conceptes difícils de casar, perquè Itàlia se sol relacionar amb la música més melòdica.

- Sí. És veritat que hi ha bastant marcada aquesta idea que Itàlia és força melòdica, lírica, molt clàssica, i això segurament s’explica pel fet que hi ha una exportació impressionant de musica clàssica des d’Itàlia cap a la resta del món. Però també he de dir que el panorama jazzístic a Itàlia és força present, i hi ha ciutats com Roma o Florència que es mouen en aquest àmbit. Però és evident que la musica clàssica domina més.

-Què podrem trobar en el seu disc “Profundament Jazz”?

-Profundament Jazz és el repertori que presentaré a Platja d’Aro, un disc on interpreto els clàssics del jazz, temes que m’han acompanyat durant tota la meva trajectòria musical i que m’encanta cantar just per això, perquè són temes farcits de tota la meva experiència. En aquest repertori també trobem composicions d’algunes de les icones més transcendents de la història del jazz. Alguns d’aquests temes eren purament instrumentals , sense lletra, i jo la vaig escriure per fer-los encara més propers al públic. La veu humana és el canal de comunicació més proper a les persones , perquè ens comuniquem a través d’ella. Tothom posseeix aquest do, i posant lletra als temes podem arribar encara millor al públic que ens escolta. Per tant, en el disc hi ha una fusió d’estàndards del jazz, i també d’un treball més personal que segurament li dóna un toc més íntim.

- Quines són els trets diferencials del Jazz del Mediterrani?

-El Jazz del Mediterrani és un estil ben concret, molt ben definit, i les nostres orelles saben reconèixer-lo perfectament, perquè en ell hi trobem melodies que ens han acompanyat des que érem petits, hem crescut amb elles.
Jo sóc mediterrani, i la gent, tant a Catalunya com a Sicília, al Nord Àfrica, i a Grècia, compartim una experiència musical conjunta. Això fa que quan sentim una melodia ens soni molt familiar. A més, el jazz és una música molt flexible, capaç d’absorbir altres estils musicals amb molta facilitat, i com a conseqüència casa molt bé amb tot. El jazz Mediterrani, per tant, és la fusió d’aquests sons que compartim amb altres pobles de la Mediterrània i el jazz.

- A Catalunya hi ha força festivals de Jazz, i de qualitat. És un gènere que mai passa de moda?

- Crec que sí, he de dir que aquí a Catalunya hi ha una autèntica passió pel jazz, i jo crec que no passarà de moda. També perquè s’hi està coent un moviment jazzístic important. Els músics experimenten noves fusions, desenvolupen noves iniciatives... s’està coent un ambient jazzístic extraordinari i el públic és capaç d'absorbidor-ho.
Aquesta efervescència per la música jazz és vital. Però he de fer present que hi ha moltíssims músics de jazz que es volen dedicar a aquest gènere, i ens trobem que hi ha pocs locals i espais a Catalunya on es pugui escoltar jazz. Queda evident que necessitem encara més festivals i més locals on actuar, per tal que tothom pugui expressar-se i el jazz català fer-se encara més present.

“Canto a les meves arrels sicilianes”

Diari de Tarragona, 4 juny 2015

Anthus - compositor, arranjador i cantant

"Entres en conflicte amb tu mateix.
En tots els viatges, la teva identitat es perd.
D'on sóc? "

Per Raúl Cosano
________________________________________________

-Vostè canta jazz en sicilià.

-Sóc sicilià. Presento cançons dels carrers de Sicília, que vaig aprendre de petit. Són temes infantils, de bressol, d'amor ...

-El defineixen com un crooner del Mediterrani.

-Per aquesta barreja de música de la Mediterrània. M'acosto al Magreb, a les cançons que miren a Turquia i Grècia ... al mar Mediterrani hi ha un intercanvi cultural increïble.

-Per què ha triat aquest repertori tan íntim?

- Em veig emotivament implicat. El lloc on neixes i creixes té un gran impacte emotiu. Parlo de qui sóc.

- Ha fet un Treball de recuperació i investigació.

-Vaig parlar amb professors de la universitat de Palerm. Vaig buscar gravacions dels anys 70 i 80, de persones que no eren cantants però que van deixar un llegat per por de perdre la tradició.

- El moment de la reivindicació ho va viure amb nou anys.

-Estava a casa d'uns amics del meu pare i vaig escoltar una cantant que interpretava el tema d’una forma molt intensa. Em va xocar i vaig sentir una connexió molt gran. Més endavant vaig entendre que aquella veu representava unes emocions d'una cultura que era meva. I que llavors no sabia expressar amb paraules.

-I va marxar a Irlanda.

-Estava a Belfast i un amic em va convidar a veure la pel·lícula de Billy Elliot. Em va emocionar i em va remoure per dins. Vaig veure que havia de formar-me encara millor. Just en aquell moment vaig entrar més en contacte amb el jazz.

-Com va arribar a Barcelona?

-Irlanda m'agradava però l'última temporada va ser una mica difícil, perquè sóc mediterrani. El meu cos em demanava anar-me'n. A Irlanda vaig conèixer molts catalans, i em van suggerir que provés a Barcelona. Vaig venir i em vaig quedar. Sento que estic al meu país.

-Aquí li ha donat forma a les seves cançons.

-Vaig fer un treball intens. Fins i tot, hi havia dies que anava al bus i m'imaginava els arranjaments. Vaig fer cançons pròpies. Presentar un projecte amb melodies tristes podia tenir un impacte poc positiu i vaig veure bé posar uns ingredients més alegres, més divertits, i és quan vaig decidir posar ritmes de bossa o samba.

-Com veu Sicília des de lluny?

-Molt bé (rialles). T'oblides de les coses negatives. Jo mai em vaig sentir completament de Sicília quan vivia allà. Tampoc avui m’hi sento. Però també és veritat que no tinc una visió real de l'illa, sinó una idea romàntica, que m'inspira per crear.

-¿Ha patit en la recerca?

-Entres en conflicte amb tu mateix. En tots els Viatges que fas, la teva identitat es perd. D'on sóc? Després de tants anys trobes un equilibri i acceptes que véns d'un lloc i vius en un altre.

-No se sent de Sicília però rescata tot aquest patrimoni.

-Tot és una contradicció. És una reafirmació d'alguna cosa que estava dins meu que s’estava perdent. Sóc d'allà i ningú ho pot esborrar. Estic en contra de la globalització. És una mort de les tradicions.

Perfil:

Aquest cantant i compositor porta 11 anys establert a Barcelona, darrera parada d'una vida itinerant, inquieta i de recerca. En el seu àlbum "Radici" (Arrels), li canta al folklore de l'illa que el va veure néixer i de la qual va fugir per necessitat per després, en part, reconciliar-se. A la FiM de Vila-seca presenta demà aquest repertori passat pel jazz o la samba.

Anthus posa veu de jazz a les cançons sicilianes

Diari Ara, 24 abril 2015

El 'crooner' mediterrani porta el projecte 'Radici' al Cicle Veus de la Mediterrània

Per Xavier Cervantes
______________________________________________________________________
El Cicle Veus de la Mediterrània acull aquest divendres a les 21 hores el concert d' Anthus al Centre Cívic la Sedeta de Barcelona. El cantant sicilià, resident a la capital catalana des de fa deu anys, interpretarà el repertori de 'Radici', un projecte de cançons sicilianes de tradició oral arranjades amb criteris jazzístics, entre les quals hi ha dues estrenes: la cançó de bressol 'Abbobbo' i 'Taccu curtu', embarbussaments sicilians amb melodies d'orient mitjà que eixamplen el caràcter mediterrani de la seva música. Anthus cantarà acompanyat de Vicens Martín (guitarra), Santi Galán (piano), Miquel Àngel Cordero (contrabaix) i Ramon Díaz (bateria).

- Et descrius com a 'crooner' de jazz mediterrani, però en algunes cançons del projecte 'Radici' també hi ha elements brasilers.

- Sí, és molt interessant veure com en cançons populars de Sicília es poden integrar estils com la bossa nova i la samba. Fins i tot Chick Corea té una cançó que es diu 'Sicily' en què fa servir una samba bastant ràpida per expressar allò que potser ell va sentir en un viatge a Sicília. És molt interessant, perquè hi ha paraules molt dramàtiques en les lletres que canto, fins i tot melodies bastant tristes, però sobre ritmes ràpids i alegres. Crea un contrast, un ingredient molt present en la música siciliana. És una manera d'exorcitzar el dolor.

- Sovint dius que Chick Corea és un referent per a tu. És curiós que un vocalista tingui com a referent un pianista.

- Sí, potser, però trobo que tots els cantants hem de tenir com a punt de referència no només altres cantants, que n'hi ha i són molt bons, sinó també instrumentistes. Jo no em considero només un cantant, em sento també un instrumentista, i al llarg de la meva trajectòria musical he volgut tenir en consideració els instruments.

- Vivies a Sicília aquestes músiques tradicionals que estàs recuperant?

- Jo recordo el primer dia que vaig escoltar una cançó siciliana en l'àmbit popular, i em va sobtar moltíssim. No sabia el que realment m'estava passant. Tenia 9 o 10 anys i l'impacte emotiu va ser molt fort. Sentia aquesta dona de la cançó que expressa de manera bastant dramàtica i dolorosa la seva experiència, i sentia que d'alguna manera hi havia un lligam molt fort que anava molt més enllà de la racionalitat. Això vaig descobrir més tard que era molt natural, perquè la meva àvia em cantava cançons de bressol. Amb el temps vaig entendre que aquell impacte que vaig tenir quan tenia 10 anys era perquè havia passat tota la meva primera infància amb aquestes músiques. Sí, les vaig viure, però no totes. Més endavant, quan vaig em vaig preguntar d'on vinc, quina era la música de la meva infància, vaig començar tota una recerca basada primer en discos que trobes en botigues de música, i després a les universitats, en arxius sonors, i entrant en contacte amb persones que ja n'havien fet gravacions en els anys 70. Eren músiques que presentaven la vida de cada sicilià en tot el seu recorregut. És a dir, les campanades del bateig, les cançons de bressol, les cançons de nens que juguen al carrer, les cançons d'amor, i fins arribar a la mort. Tota aquesta recerca em va fer descobrir tot un món. I vaig mirar de combinar-ho amb el jazz.

- ¿A Sicília aquestes músiques tradicionals eren molt homogènies?

- Sicília és un paisatge lingüístic molt complex. Vaig llegir un article que parlava de l'existència de 200 accents diferents només a Sicília. Al poble on vaig viure és parla amb un accent i a sis quilòmetres de distància hi ha un altre poble i podem identificar-nos perfectament per l'accent, que és molt diferent.

- Vas començar el projecte 'Radici' al 2006. Encara et descriu?

- Sí, i tant. Em descriu perquè és un projecte dinàmic, que es transforma també pel tipus de relació que tinc amb els músics. Des del 2006 fins ara els protagonistes d'aquest projecte han sigut músics diferents. Tenim improvisacions diferents. I he presentat cançons noves. I hi ha músiques populars que he descobert fa poc i que també les he incorporat.

- El teu recorregut biogràfic va de Sicília, on vas néixer al 1978, a Dublín i després a Barcelona... Què hi vas anar a buscar, a Dublín?

- Sort. Vaig anar a buscar sort. Visc una relació d'amor i odi amb el meu d'origen. Hi ha moltes coses que m'estimo de Sicília, i altres coses que no m'agraden gens. I mai em vaig sentir completament d'allà. Això ja era present en la meva adolescència i joventut. Sentia que tenia unes qualitats que no podien sortir en ambient tan àrid. Necessitava creure més en mi mateix, creure més en les meves capacitats, i vaig fer tot el possible per sortir. Vaig anar primer a Belfast, tot i que de fet la idea era anar a Anglaterra per formar un grup, conèixer altres persones i poder-me integrar en una societat que pogués donar més ales a les meves ambicions, però Belfast no va resultar allò que jo buscava i vaig baixar a Dublín. I allà sí que ho vaig trobar. Vaig entrar en contacte amb una escola de música, vaig conèixer professors que sí que van creure en mi i després vaig entrar en l'acadèmia de música, i allà hi vaig passar tres anys. Irlanda va ser una casualitat. Després vaig fer un viatge a Catalunya. Em va agradar molt Barcelona, vaig conèixer gent i em va sobtar molt el paisatge humà, a nivell lingüístic i cultural. I vaig pensar, bé, Catalunya podria ser un nou trampolí. I crec que en aquell moment, i ja han passat deu anys, vaig prendre la decisió correcta.

- Vitalment i musicalment?

- És que no sóc capaç de separar les dues coses. Catalunya la considero la meva terra promesa, és el lloc on em sento bé i realment implicat en tots els aspectes, i això em genera molta energia i molta inspiració a nivell musical. És evident que si visqués a Dinamarca els meus drets com a músic serien molt diferents i potser em sentiria més realitzar musicalment, però trobo que la música és l'expressió d'allò que tu sents, de la part emotiva que està també condicionada per l'ambient on et trobes.
Tot i tenir la música tradicional com a punt de partida, la teva música no es tanca a la nostàlgia. Tampoc la teva interpretació jazzística.
Crec que hem de viure el present. El 'swing', el 'bebop', el 'harbop', tot això ha passat. Va ser una època d'or, amb grans músics que són punts de referència, però no vull ser còmplice del 'revival'. Està bé tenir nostàlgia i recordar el passat, però jo vull viure el present i fer coses que siguin actuals. Com a mínim ho intento. El present és molt més important.

- ¿Els tòpics han generat una imatge distorsionada de Sicília?

- I tant. Absolutament. Sóc una persona que va ser moltes vegades amenaçada pels meus pensaments, i no per allò que s'anomena organització mafiosa, sinó per una mentalitat mafiosa. És a dir, tothom allà és una mica mafiós sense saber-ho. A la meva adolescència i fins als 20 anys, vaig veure aquesta pressió mafiosa sobre els meus pensaments, 'l'omertà'. No pots dir allò que has vist, no pots expressar amb claredat la teva opinió. Molta gent em preguntava per què no parlo dels sicilians en les cançons, per què sempre estic fent metàfores a través de la natura, el vent, l'aigua, el calor. Doncs perquè si parlés dels sicilians no seria tan amable com hauria de ser-ho. De fet, a la lletra que vaig escriure per a la cançó 'Sicily' expresso precisament això, aquesta condició del sicilià, que qui crida més fort és qui guanya realment. Tot això ho vaig viure, però no significa que ho accepti. El que jo faig és reivindicar la veu d'altres persones de Sicília, per exemple la veu d'un jove que va morir al 1978 víctima de la màfia, de la seva família, Peppino Impastato, un noi que va crear una ràdio des d'on va denunciar que ell era fill de mafiós i que s'hi rebel·lava, contra això i contra tots els altres mafiosos del poble. I el van matar. Aquí és quan neix el moviment antimàfia, l'any 1978, l'any que jo vaig néixer.

- És el que explica el cineasta Marco Tulio Giordana a la pel·lícula 'I cento passi'.

- Sí, una pel·lícula que és capaç d'emocionar-me. Expressa la condició siciliana en la seva totalitat. Reivindico la figura de Peppino Impastato i d'altres persones com Rosa Balistreri, una de les màximes exponents de la música siciliana. I sóc totalment contrari a la mentalitat mafiosa. Quan tu em preguntes si tenim una visió distorsionada de Sicília, sí, la tenim, perquè això que t'estic dient és la realitat que jo vaig viure. Però també hi ha una ficció sobre Sicília, la pel·lícula 'El padrí', que mai em va agradar perquè aquella no és màfia siciliana. Si realment ha existit, aquella és màfia siciliana-americana. Té l'origen a Sicília, és evident, però la pel·lícula va crear una mena de visió falsa de Sicília. El pitjor és que l'estat italià amb els seus mitjans de comunicació, des dels anys 70 i fins ara, no ha canviat les seves sèries italianes que fa cada any. Estem molt cansats que Sicília s'interpreti només com una illa plena de màfia, de gent que es mata... Sicília és molt més, i no només això. La meva Sicília és la Sicília de 'Cinema Paradiso', és la que vull veure, tot i creure que s'han de fer molts canvis. També és cert que a poc a poc va canviant la visió.

https://www.ara.cat/cultura/Anthus-jazz-cancons-populars-sicilianes_0_13...

Encara no s'ha creat cap contingut per la portada.